Postguirnaldes.

Som puntets de colors fets esquitxant pintura amb un raspall de dents sobre un fons gris. Som estrelles, onades que pugen i baixen, i ploren, la taula, les copes, anelles de sentiments com un túnel d'aigua que ens mulla per dins. Les guirnaldes vermelles son inesperades i es reflexen a les còrnees grans i àmplies que es miren i estiven del somriure, ens busquem per les mans i ens abracem en silenci, i no sabem quan deixar anar una persona per buscar-ne una altra, quan caure en els braços inesperats a la dreta. Sentir el teu nom, girar la cara. Els pòmuls brillants. 

Potser el que ens toca és marejar-nos, caure com Alícia i no tenir clar el nostre camí a la vida. Potser fingir sentiments fins a creure'ns que són reals els fa reals. Potser tot depèn del que tu vulguis, però crec que aquesta nit no és un final, i crec que aquesta nit, jo he sentit.